Passejant per Girona
Quan la nit estira el seu mantell fosc i els carrers es despullen de l’enrenou diürn, la mirada esdevé brúixola i finestra. Aquella torre, al matí imponent, però previsible, es transforma sota la llum subtil de les estrelles i els fanals. Les ombres, que de dia amagaven racons, ara dibuixen paisatges insòlits, com un relat antic que desperta només per a qui s’atura i observa.
Passejar de nit, sol o acompanyat del silenci, és una aventura de la percepció. Allò que coneixies de memòria pren formes noves: un perfil que s’escapa del sostre, una llum que acaricia les pedres velles i les fa parlar de segles oblidats. Cada element, vist des d’un altre angle, esdevé màgic, estranyament nou.
Potser és la llum, o potser és l’ànima que, lliure de la pressa, comença a veure més enllà. I llavors entens que res és només el que sembla; que allò que crèiem fix i immutable pot, sota els ulls d’una nit atenta, reinventar-se per sempre.
En aquesta imatge, el temps es dilueix en llum i ombra. Les exposicions llargues converteixen les persones en espectres fugissers, records que es dissolen en la memòria.
El moviment esdevé efímer, una dansa vaporosa entre realitat i oblit. Cada silueta esborrada sembla narrar històries perdudes, deixant una empremta subtil en un carrer que mai dorm del tot.
Els arcs, testimonis de segles, sostenen el pes d’un passat viu en l’eco invisible d’una fotografia, on la fragilitat del moment es transforma en bellesa eterna.
Aquest carrer del Call de Girona és testimoni viu de l’etapa jueva de la ciutat, un espai on la comunitat jueva va florir en saviesa i espiritualitat. Aquí es va estudiar el Talmud i van caminar figures com Rabí Mossé ben Nahman (Nahmànides), mentre els seus murs acollien pregàries i debats.
Tanmateix, aquestes pedres també van presenciar l’exili i el silenci amb l’expulsió de 1492, deixant un buit que encara ressona. Avui, aquest racó del Call conserva la memòria d’aquells que hi van viure, un llegat que continua bategant entre les seves ombres i murs de pedra.
Aquest espai emblemàtic de Girona no és només pedra i història, sinó un refugi dels meus records d’infància. Aquí, entre escales i fanals, vaig córrer amb rialles que ressonaven pels murs, descobrint aventures en cada racó i somiant amb mons imaginaris.
Aquest lloc és part del meu cor, on el passat i els records es fonen. Les escales i els arcs, que van acompanyar els meus jocs, segueixen parlant-me, recordant-me que, malgrat el temps, aquell nen encara somia entre aquestes pedres.
El pont de les Peixateries Velles, dissenyat per Eiffel, és un camí que uneix passat i futur, un espai de transició on la perspectiva del punt de fuga sembla estirar-nos cap a l’horitzó, cap a allò que encara no coneixem. Les seves línies vermelles i fermes ens conviden a travessar-lo, sentint el murmuri del riu sota els peus i el pes de la història sobre els nostres pensaments.
Aquest pont no només connecta dues ribes, sinó que ens convida a reflexionar sobre el viatge, a mirar endavant sense oblidar el que queda enrere. Travessar-lo és un acte simbòlic, un moviment cap endavant, mentre Girona ens observa des de les seves pedres antigues, testimoniant el nostre pas, com el riu que flueix constantment sota el ferro que perdura.
Sota aquest cel d’estrelles infinites, el col·legi Montjuïc s’alça com un far de memòries, guardant el ressò d’uns primers anys plens de descobertes i somnis. Aquí, entre la llum suau dels fanals i el silenci de la nit, em sembla veure corre l’infant que vaig ser.
Cada dia era una conquesta: els riures al pati, les lliçons dels mestres, i aquell impuls constant d’entendre el món. Mirant aquesta imatge, sembla que el col·legi també mira cap a les estrelles, tal com jo ho feia de petit, perseguint somnis llunyans. El col·legi Montjuïc és més que un lloc: és una brúixola que encara guia el meu camí, arrelat a la meva essència.
Els fanals, com batecs de llum, trenquen la foscor en aquest carrer silenciós. A mesura que s’allunyen, la seva claror es dissol en la nit, convertint-se en ombres difuses, com si arrosseguessin secrets cap a l’oblit.
Cada fanal il·lumina un instant, una història breu, abans de perdre’s en la distància. És un camí que convida a seguir la seva llum efímera, recordant-nos que, encara que el passat es difumini, mai desapareix del tot, romanent en la memòria com un eco persistent.